da I PROMESSI SPOSI l'addio al paese...
Tirava naca on ciccin de vent
e i nòster trii guardaven con amor
i mont, i cà, la vigna e magonent,
perfinn el Palazòtt de quell tal scior
che sott la luna quasi el se sgrandiva
come ona bestia tròpp vendicativa.
Coi oeucc velaa de lacrim, la Lucia,
la cercottava l'òrt, el fich, la cà,
la soa finestra e tutta l'armonia
del sò paes che l'era 'dree lassà.
L'ha poggiaa el coo sui brasc e l'ha piangiuu
per tucc i dispiasè che la gh'avuu.
Quanta malinconia gh'è in la ment
de chi l'è vegnuu al mond e l'è cressuu
in mezz ai mont che adess, cont on lament,
ghe tocca saludà col coeur spongiuu.
Come l'è brutt el pass d'on pòr cristian
ch'el dev lassà i sò gent e andà lontan.