CECILIA
Da "I promessi sposi" di Alessandro Manzoni
nella libera traduzione in milanese di Marco Candiani.
E da quell uss gh'è vegnuu innaz 'na sciora
ancamò bella, anca se velada
d'ona malinconia de bassora.
Bella debon, se pur come svojada,
inscì come hinn tucc bei in Lombardia
i nòster dònn che paren poesia.
In brascia la gh'aveva ona tosetta
in ordin, missa ben ma... l'era mòrta
compagn che in autunn moeur la fojetta
sòtt el boffà del vent che par ch'el pòrta
el piang de quella mamma disperada,
che in del stess temp la par nanca piegada.
L'ansava vers el carr come sorada
e i sò bei oeucc cuntaven-sù el dolor
per quella tosettina ormai gelada
che l'era stada e l'era anmò el sò amor.
Se la tegnava al còll e la guardava,
la ghe parlava insemma, le ninnava.
Vun de quij trii monatt, quell men odios,
l'ha faa per toeugh di brasc el pòr tosin,
ma cont on cert comè de rispettos.
La s'è tirada indree e dal borsin
l'ha tiraa-foeura i franch de bonaman
per daghi a quell che già el slongava i man.
"Mettila sora el carr inscì 'me l'è,
lasségh adòss tuscòss, portii via nient...
Lee l'era tutt per mì, fémm on piesè."
Poeu ghe l'ha dada a quell cont el lament
d'on...: "Ciao, Cecilia... prest se védarèmm..."
E la gh'aveva i oeucc come dò gèmm!
Quell el s'è miss la man dessora el coeur
e, fòrs ciappaa anca lù de sentiment,
l'ha caregaa el tosin a malincoeur,
quasi con sudizion e malcontent.
La dònna la gh'ha dii: "Passii al tramont,
che mì e on queidun d'alter saremm pront."
Finii d'avè parlaa l'è andada in cà;
e dopo on quei moment con l'altra tosa
l'è andada a la finestra per guardà
quell carr e la partenza dolorosa.
L'altra tosetta l'ha mettuda in lett
compagn d'on fior de brascià-su bell strett.
Pareven tucc e dò come duu fior:
on fiorellin de praa penna nassuu
e l'alter maduraa dent in l'amor.
La ranza de quel temp l'ha proveduu
a pareggiai per poeu mandai lassù
a viv l'eternità col bon Gesù.